Els primers anys de vida d’un nen són molt importants, ja que en aquest període es generen moltíssimes connexions neuronals que, posteriorment, es traduiran en aprenentatge i desenvolupament d’habilitats socials, emocionals, motores, cognitives i lingüístiques. En moltes ocasions, no obstant això, es tendeix a infravalorar el potencial dels nens en la infància, limitant així en certa manera les oportunitats d’aprenentatge, per exemple, d’una llengua o més.
En alguns casos, fins i tot, es tendeix a pensar que aprendre dos o més idiomes alhora pot afectar la correcta adquisició de la llengua materna o fins i tot derivar en problemes del llenguatge. No obstant això, cada vegada són més els estudis que demostren que l’aprenentatge de dues llengües en paral·lel no sols no perjudiquen en absolut el correcte desenvolupament del llenguatge, sinó que, a més, aquesta situació presenta nombrosos beneficis per als nens que estan exposats a diversos idiomes.
Es calcula que, a partir del sisè mes de gestació, els bebès responen a sons que arriben des de l’exterior, perquè l’oïda està ja en ple funcionament des de l’època intrauterina. Segons nombrosos estudis, es creu que els bebès senten els sons de la mare, la música i l’entonació i el ritme del llenguatge produït per aquesta.
Aquesta suposició coincideix amb els resultats d’alguns estudis que s’han realitzat amb bebès i que indiquen que, des dels primers dies, aquests són capaços de distingir l’entonació de la seva llengua materna d’altres llengües. A partir dels sis mesos, si el bebè està exposat a una sola llengua, comença a perdre les habilitats de discriminació de llengües no familiars i comencen a percebre exclusivament el sistema vocàlic de la seva llengua materna.
Aprendre un segon idioma des de nen és molt més fàcil, perquè l’aprenentatge succeeix en un context natural no formal amb metodologies implícites i una gran quantitat d’input rellevant per al nen. Els nens aprenen fonamentalment per imitació i observació. Quan escolten als seus majors parlar, copien, no sols les paraules o expressions, sinó també l’entonació, la pronunciació i fins i tot, el llenguatge corporal, les expressions facials o l’estat d’ànim.
Cada llengua té els seus sons i entonació propis, així com els seus propis gestos o codi de llenguatge no verbal. Alhora que aprenen les paraules i les expressions, els nens registren com es pronuncia i entonen les oracions, depenent de l’idioma que estiguin emprant.
Aquest aspecte és, fonamentalment, el que distingeix a un parlant natiu o completament bilingüe d’un parlant que ha après la segona llengua a una edat adulta.
L’ésser humà està programat per a comunicar-se, és a dir, per a aprendre llengües amb les quals poder entendre i fer-se entendre dins de la seva comunitat. La comunicació és l’habilitat que ens permet sobreviure i viure en societat. Així doncs, en comunitats en les quals coexisteixen tres o fins a quatre llengües, els individus les adquireixen des del naixement i les parlen indistintament, sense cap mena de dificultat. Això és el que realment s’entén per bilingüisme, és a dir, l’habilitat per a comunicar-se a la perfecció en diverses llengües amb el mateix nivell de competència en totes elles. Aquest fet demostra que l’adquisició de dues llengües o més al mateix temps és més que factible.